naixement de Pompeu Fabra (1868-1948), l’autor de la
normativa ortogràfica, gramatical i lèxica del català contemporani. El
Govern ha acordat commemorar oficialment l’esdeveniment, i ha declarat
Any Fabra aquest 2018.
Pompeu Fabra és una de
les personalitats més importants de la Catalunya del segle xx. En opinió de
Josep Pla, simplement, la més important. Per què? Perquè va aconseguir, de
manera explícita i indiscutible, realitzar una obra d’abast col·lectiu a la qual
es va adherir tot el país. La codificació lingüística de Pompeu Fabra és el
signe extern més clar de la unitat i cohesió de la Catalunya d’avui.
El jove Pompeu Fabra
va integrar-se al col·lectiu que impulsava la revista L’Avenç, un
grup d’intel·lectuals que aspirava a convertir el català en una llengua
nacional: una llengua que identifiqués una literatura autònoma en pla
d’igualtat amb les altres literatures europees, i que fos el suport d’una
cultura rica, no subordinada, que s’obrís a Europa i al món sense la
interposició del castellà.
Convertir el català en
llengua nacional també volia dir parlar-lo sense sentiment d’inferioritat, i
adaptar-lo a les exigències del món contemporani, fent-lo útil per a totes les
necessitats comunicatives d’una societat avançada.
Aquest nous
plantejaments van situar de mica en mica el debat sobre la codificació del
català, doncs, en un context d’estandardització i, en definitiva, en un context
de projecte de normalització lingüística, de recuperació de la plena funcionalitat
de la llengua.
A l’inici del segle
xx, aquesta creixent voluntat col·lectiva de recuperació de la llengua catalana
va trobar en Pompeu Fabra la persona ideal. Amb una preparació tècnica com a
lingüista que ningú més posseïa llavors a Catalunya, i amb la visió justa del
que significa fixar un model lingüístic de referència, Fabra va saber
materialitzar, emparat primer per Prat de la Riba i la Mancomunitat de
Catalunya (i més endavant, durant la República, pels presidents Macià i
Companys), el projecte que el país perseguia: posseir un codi formal funcional,
modern i autònom. Les tres fites principals d’aquest projecte van ser les
Normes ortogràfiques (1913), la gramàtica (1918) i el diccionari (1932).
Pompeu Fabra
representa la resposta pertinent a les dues grans exigències del moment
històric català, la tècnica i la política. L’excel·lent lingüista va
proporcionar al país el millor instrument per a un projecte de modernitat
política i social. I el país va saber veure el que això significava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada