dimarts, 8 de novembre de 2016

Poesies del recital de"Arte inclusivo" a Vall-de-roures

BOU AMB BANDERILLES

La petjada inabastable del destí
Com una alosa sense cant
ens marca la personalitat.
Se’n va després, deixant-nos
desenganys, mentre la vida duri.
En el negre presagi del bou
s’endevina una fi indigna.
Banderilles de fatiga, de fracàs,
 d’odi i d’instint assassí.
El tràgic “Crit de Munch “.

Què pensarà la ment infantil
del vergonyós comportament
d’una humanitat que així
maltracta als pobres animalons ?.

Pietat, per a tots els essers vençuts

incloent-hi els nens humans !.

Miquel Accensi





DOS DIABLOS


Uno parece triste, el otro contento esta
que nos pueden aportar, si vamos a descansar,
i no tenemos más que hablar, bajo la cama escondidos.
Podríamos hablar de paz, podríamos hablar de amor.
¿Y si encontramos odio o unas travesuras de niños?

Si miramos unos diablos simpáticos i sinceros,
no tenemos que pensar ni lo bueno ni lo malo.
unos seres irreales con su ardiente traje rojo,
Dónde iremos a parar.
Ni todos somos buenos ni todos somos malos.
Nos cogemos las manos nos miramos i andamos,
Si bajo la cama estamos, ya es hora que nos vayamos,
A ver si este mundo arreglamos, aunque mucho trabajo tendremos.
Y si lo lográsemos veríais a nuestros diablillos,
Contentos felices i durmiendo, pero encima de su cama....

                                                                         M. Espina 25-10-2016



La nit dels pijames

No hi ha son dels dimoniets,
és la festa del pijama
i un riu i l'altre brama,
no arriben amiguets.

Guimbaran a sobre el llit
i es faran mil malifetes
i entre les vànoves netes,
d'amagat, algun pessic.

Tots plegats faran rotllana
i cantaran mil cançons
i abraçats i fent petons
lluiran peücs de llana.

Tots vestits de color roig,
s'explicaran mil històries
i sense pors ni cabòries,
les hores seran un goig.

Amb la llum d'aquesta lluna,
dansaran sota un estel
i esmorzaran llet amb mel
i de fruita, una pruna.

No hi ha son dels dimoniets
en la festa del pijama,
tot són riures amb la mama,
doncs ells, mai no paren quiets.             Angel Martí Callau (L’Ametlla de Mar)





     EL NEN MARINER

Veig un nen content
M’ agrada, el guaïto
Te do de gents ….
 
Té els braços oberts
Al món es vol enfrontar
En peu firme anirà.

Dalt  d’una  barca està
Sembla que vol navegar
Que trobi el vent de cara
Y  també bonança la mar.

Creuant  per  l’horitzó  t’allunyaràs,
Al darrera vindran gavines
Que al teu entorn volaràn
Y t’acompanyaràn.


    També tonyines i dofins
    Saltant et saludaràn,
     Llavors ells continuaràn
     Buscant nous confins.

    Nen pren precaucions
    Que la mar es imprevisible
    No admet confusions.

     Te desijo bona sort
     Que siguis molt feliç i
    Que trobis el teu tresor.
 
             Maria Brull Pujol

 L’Ametlla de Mar 2-11-2016


     RETRAT



Cada dia és nou per a mi
 quan em miro al espill
 m'agrado,i suspiro
 sóc tan feliç.

 Avui és diferent
 m'he posat un barret
 verd i groc color de sol
 i compraré  uns pastissets

Vull ce.lebrar que sòc viu
Que tinc bon color de pell
Uns ullets que  miren lluny
 i uns llavis molsudets

Teresa Camí


FORÇA , EQUIL-LIBRI, VALOR i SENY, 
                                


Quina dita més encertada!
Enlairar un castell humà, no és fàcil.
Estem a la plaça, els sentiments a flor de pell,
inquietud, il·lusió, ganes que comenci la festa.
Tothom al seu lloc, homes i dones, grans i petits.
Els castellers fan “pinya”, els braços s’enlairen,  
les mans s’uneixen, el castell va prenent forma,
poc a poc, serenament. Amunt castellers !.
El toc de gralles, emmudeix la plaça,
 els cors bateguen, caurà, no caurà ?.
Per dins tots fem força, amunt, amunt !.
El tronc de dalt, col·locat, segueix l’acotxador,
l’enxaneta fa “l’aleta”, ja està el castell coronat!.
Quin goig viure una diada castellera !.
Ai. De vegades cau, mala sort!.
Ho tornaran ha intentar les vegades que faci falta.
FORÇA , EQUIL-LIBRI, VALOR i SENY,
Que no ens faltin mai.

                                                               Anna Maria Vallvey Poblet



El Mar

he vist un quadre
que tenia el mar pintat,
me parat a pensar,
que bonic és el mar,
tan immens, tant profund.
He vist el vaixell,
també pintat al quadre,
desafiant el mar,
ballant damunt les ones.
Cregut, de que arribarà a bon port.
He vistel seu mariner
la seva riatlla trista.
Què deu pensar?
veu el mar immens, profund,
veu una terra llunyana,
veu un vaixell valent
veu una il.lusió, un sommni.
Ha creuat el mar...
però, on és la terra, i el bon port.?

Rafel Jornet















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada