Els
temes de què ens parlen les nostres poetesses i els nostres poetes són diversos;
tan diversos com les flaires de les infinites flors que brollen dels jardins
dels nostres cors; tan diversos com la multitud de colors dels rius sedegosos
d’amor que naveguen per la nostra sang.
I ara, en una rampellada de gosadia, m’atreviré
a presentar-vos els membres de Poemes al Vent, a través d’algun dels seus
poemes.
*Miquel
Accensi, a ‘Escriu un poema’, ens convida a rebel·lar-nos contra la tirania del
destí. Una composició farcida d’esperança.
*Andreu
Alanyà, a ‘Oloreta de romer’, dignifica amb passió i tendresa una terra roja i
dura, la Terra Alta, casa estimada.
*M.
Pilar Alegria (Pili), la seua composició ‘Riquesa’ és un cant a la vida; amb
només 9 versos, és capaç d’enriquir-la,
la vida, amb accions ben senzilles, però plenes de força.
*El
poema ‘Fer-se gran’, de Montserrat Barrubés, traspua tendra melangia pels temps
que ja s’han esgotat i, alhora, ferma il·lusió pels nous dies que encara han de
nàixer.
*”Tu
ets el més gran que m’ha donat la vida”,
ens revela, en la intimitat, el poeta Manel Brull, en el seu apassionat
poema ‘Poesia per a la mare’.
*”Onada
somorta i lenta, on vas de bon matí?” Així comença ‘L’onada morta’, poema
de Maria Brull, la poetessa que ens
confessa que no podria viure sense la remor de la mar.
*Pilar
Cabrera, a ‘Per a tu, Montserrat’, dulcifica la solitud dels versos, enamora la
mirada perduda de la Montserrat; l’abraça amb la seua companyia.
*”Avui
et sento lluny, tinc a les mans l’última carta, i amb gotes de sal l’he
humitejada”. Són versos del poema ‘Hivern’, de Teresa Camí, a través del qual viatgem per les llums de la
natura i els colors d’un amor absent.
“Barba-roig,
petit ocell”, és una composició lírica de Josep Consarnau, que ens descriu
formosament i amb subtilesa les formes, els colors i els costums d’un moixonet
tan conegut a casa nostra.
*Griselda
Espuny se’ns mostra com una gran defensora del patrimoni natural i paisatgístic
de les Terres de l’Ebre. I ens ho deixa molt clar a “Aigua i temps”.
*Pilar
Ferrando ens escriu sobre absències enyorades, i també de presències que la curullen d’immensa
felicitat. Sentiments tan profunds i tan
presents en la nostra vida.
*”Quien
no ha viajado con los ojos cerrados, quien no ha vivido una aventura única,
quien en su soledad no ha volado, quien con la mano no ha alcanzado una
estrella... “ Són versos de Jaume Gimeno, del poema “Quien”, que lloen l’amor,
la lluita per les il·lusions de la vida, la fruïció dels sentiments.
*”La
poesia” és un dolç poema, de Rafel Jornet, que es converteix en la protagonista
dels rius d’amor que acompanyen la seua vida.
*Roser
Llanes, a “Records de dos matins”, amb entusiasmada il·lusió i també algun
desengany, ret un sentit homenatge al riu
i la natura ufanosa que l’envolta.
*’No
s’il·lumina aquell vers somiat/que s’esmuny dissimulant entre ombres,/mil
trampes fondes t’aferren al buit/i no vol néixer l’escrit del no-res. Versos de
la composició “Absenta”, escrits per Àngel Martí, que s’endinsa en les nits
etèries dels somnis de les nits, tot cercant que el poema li faça una ganyota.
*Francisco
Mayor, en el poema “Reflexión en los ochenta”, des de la saviesa que li ha
atorgat la vida, ens fa una reflexió força irònica, i també dura, del que ens
anem trobant pels senders i camins dels anys.
*Maria
Espina, en el poema “Vestit de plata”, broda versos amb didals de plata, cus
vestits amb agulles ben fines, i altres robes festívoles amb fils platejats i
daurats. Hi broda noms estimats amb el cor.
*La
poetessa Montse Pallarés troba la poesia en la mirada d’un nen, en els silencis
que parlen, en els llavis que li endolceixen la boca, en la remor dels
horitzons, quan la lluna li acaricia els cabells.
*’Pedra
a pedra, faixa a faixa, marge a marge/escalant la muntanya va pujant/i les
terres que no produïen gaire/es transformen en fèrtils per desterrar la fam.’
Estrofa bellíssima, del poema “Als grans arquitectes”, en què Joaquim Antoni Rabasa
elogia el dur i magistral art dels margenadors de la terra.
*A
“Vivim”, Carmen Sandonis somriu a la vida, a la felicitat i gratitud de
viure-la. Ens diu: ‘Caminem junts/mirem flors/observem cels/llegim llibres
eterns/abracem amb amor.
*Anna
Maria Vallvey, a “Escoltant el silenci”, passeja pel bosc, un bosc que la
captiva. I és a través d’este encís que refexiona sobre les roïndats i les
mesquineses de la vida, que empresonen el món.
I
ara, en un atreviment encara molt més agosarat, m’he permès de jugar amb els
seus versos, i he fet algunes composicions al meu caprici.
Abraça,
poeta, poemes al vent!
camina
i no pares,
persegueix
els núvols que porten pluja,
sent
la remor de la vida.
La
rosada del matí
toca
els pàmpols gegantins.
Escriu
un poema que bese el verd plata de l’olivera,
la
flor blanca de l’ametller,
la
punxa de la romeguera,
la
preciosa flor del cirerer.
El
roig sagnant de la rosella,
el
sarment del cep més vell,
la
pols del batre a l’era,
l’oloreta
de romer.
Sí,
poetes i poetesses al vent,
verseu
el destí dels vostres camins,
obriu
el forrellat del vostre cor,
deixeu
que en surta l’amor,
que
solque el vostre alè,
amb
olor de riu,
riu
avall!
Bufeu
poemes al vent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada