AL MEU PARE
Li parlo al vent i el vent em
respon,
no dormis, que no se
t'acluquin els ulls,
tens que escriure-ho,
no ho deixis passar més.
Avui, he visitat les
Trinxeres, els Camins,
els Paratges de Corbera
d'Ebre,
molt a prop d'on et van fer
pres.
Anaves amb l'Exèrcit Republicà
al darrere del front,
curant, amputant i consolant
a tots aquells soldats,
i aquells xiquets de La Quinta
del Biberó.
De ben petita m'explicaves,
lo que va ésser aquella
guerra,
tot el sofriment i el dol
i com defensàveu donant la
vida pels vostres ideals.
Avui, m'he tornat a retrobar
amb aquells records,
allò que tant m'atemoria quan
ho explicaves.
El fred, la gana, la por, la
presó.... la mort,
i la terra xopa de sang i de
llàgrimes.
Hem visitat museus i els meus
ulls et buscaven,
si et veia en algun retrat,
però no ha sigut així,
no obstant, tu sempre seràs el
meu heroi.
Vull agafar el son
però el meu cor no m'ho
permet,
només sento crits i
esgarrifança,
fam, des il·lusió i olor a
sang.
Després vindria la presó,
tres anys llargs inacabables,
un altra vegada fred, gana,
por
i el dubte de pensar, si no
estaries mort millor.
Només et quedava esperar un
raig de sol
que al mig dia et venia a
saludar,
filtrava per una petita
escletxa
i el teu cor et venia a
escalfar.
Però ara nosaltres, deixarem
la porta oberta
dels nostres cors i dels
nostres records,
per a entrar-los a visitar
cada vegada que ho puguem
necessitar.
I jo acabo dient......
Fa molt temps que al meu pare
li devia
un poema que he portat sempre
present,
uns records, uns pensaments,
uns sentiments,
que algun dia devien ser
escrits, realment.
Montse Pallarés
(
SUEÑOS DE LIBERTAD)
Llora
el viento, angustiado por sangre de hermanos;
sus
lágrimas rezuman dolor
bañado
con lunas de esperanza,
lunas
de libertad
que
tiemblan sobre aguas
prisioneras
entre dos muros de fuego que no se apagan;
pero
el alba tiene sed de vida,
su
fuerza no expira,
ni
expiran los sueños que bendicen la tierra,
ni
las voces de los campesinos
anuladas
por la energía de otras voces,
ni
el sentir del corazón.
Aunque
las entrañas del Ebro vistan de luto
por
tantas almas que en silencio dijeron adiós,
no
habrá bala que atraviese el horizonte de los sueños;
mañana,
la semilla de lucha,
enraizará
repleta de luz y palabra.
Fina Tizón
VEU
Veu, veu de dona,
clara, serena, tranquil .la.
Veu de dona enamorada,
han passat els anys,
i l'amor perdura.
encara perdura l'amor.
No veus com han canviat les coses?
i les hores de sol, i les nits,
que ens embolcallavem
Tot passarà si,
però el nostre amor perdurarà.
Maria Espina NIella
FRENTE
Este es el frente, aquí no hay
el menor asomo de juego
ya no valen literaturas,
Este es el frente duro y seco
es la bala y el cuerpo humano
es la tierra y el cuervo siniestro
es la cabeza y es la mano.
Y es el corazón contra el hierro
es subir y bajar cañones
por lomas atónitas de miedo.
Es aguantar cuchillos y cascos
sin mverse del parapeto
es acompañar a los tanques
mostruosos en sus sondeos.
Es no beber y no comer
y no dormir un día entero
es salir con la frente alta
o en la loma del camillero
Jose Moreno Villa (recitat per Montse Barrubés)
ROQUES DE METRALLA
Roques incrustades de metralla,
records explicats pels qui lluitaren.
No és aquesta la pedreria que ens hauria agradat.
Els nostres cors, també incrustats.
Les llàgrimes dels nostres pares,
que deisaren la marca del desengany,
mullada amb la sang de la llibertat
i angoixa als nostres cors...
Recordem il.lusions passades,
que ens hagueren fet feliços,
explicades amb angoixa,
a la vora del foc ardent.
Llenya de les nostres serres,
és el avui al foc cremem.
Llenya que porta l'essència,
d'uns ideals candents.
Pujarem a les nostres serres,
i allí ens assentarem,
mirant totes les pedres,
incrustades de metralla.
Pensant amb els nostres pares,
que els seus fills lluitaren,
per aconseguir la llibertat,
que en herència volien deixar
Rafel Jornet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada