DIES SENSE VEU
(El drama dels refugiats continua)
No hi ha estiu
sota les llargues llunes confiant bonança,
que s'alcen abraçades al fum
i escoltant els timbals de la nit
anuncien més morts...
No, no hi ha estiu,
ni primaveres, entre tardors i hiverns
quan t'aferres al mar,
per arrapar-te a la vida
que et finta, entre erugues d'acer
que van corcant els dies sense veu.
No, no hi ha estiu
quan no queden vestigis de sol
o les pluges d'abril, polsoses
cobreixen el terra de llàgrimes i metall
i tons de vermell grosella espès,
que recorden que no són retrats
d'un record, en blanc i negre.
No, no hi ha estiu
en els pits desnodrits de la mare,
arraulida en una manta
amb pudor de suor i llet agra,
com les nits d'esperar.
No, no hi ha estiu
al sud dels altres dies,
quan has gravat noms a la fusta,
embolcallant en vànoves de sorra,
carn de la teva carn
i has deixat de mirar enrere,
perquè tan sols et queda mirar endavant.
No hi ha estiu
quan s'alcen fronteres a la fam
i es fustiga al que plora
i al que implora,
i al que suplica avançar cap al nord.
No, no hi ha estiu
sota cartons que empaqueten el son,
amerats en ferum d'orins,
que et recorden que no estàs sol,
en aquest absurd trajecte.
No, no hi ha estiu
quan els crits de sal
desperten callats en una sorra
resseca en memòria dels rostres,
als que ningú posà nom,
protagonistes involuntaris
d'una postal furtada a l'albada.
No, saps, no hi ha estiu,
mentre els estius emigrin al nord,
sense bitllet de tornada.
Angel Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada