divendres, 17 de gener de 2020

Mor Isabel-Clara Simó premi d'Honor de les Lletres Catalanes


Paraules de l'excriptora al rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

 ‘He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sent corresposta’ .

En cada llibre que publico, he après de l’anterior, no em conformo amb la mediocritat
 si deixés d’escriure em sentiria morta 
. ‘Ara que sóc viuda i vella, el fet que aquest premi hagi estat capaç d’acostar-me a les dones crec que és de justícia perquè hi ha grans dones escriptores’, 

ABECEDARI


Isabel Clara Simó
Amor, em vols besar? Ell es va girar d’esquena.
- Vols que et bese jo, amor meu? Ell es va arronsar de muscles.
Fent aquest joc, però, tots dos somreien.
La dona era banyuda, geperuda, peülluda,
peluda, dentuda, garfiüda, nerviüda:
era una bèstia.
Ell tenia la gentil bellesa
del “David” de Donatello.
I la volia.
Blau, blau, blau, blau (això és una onada), blau, blau!
–mar, cel, parfait d’amour, camisa de pintor, estovalles
de diumenge, llibre enquadernat, marc de finestra, ulls de
Clàudia Schiffer, llapis Alpino, faldilla de gimnasta, pell
freda de difunt, sardina acabada de pescar...–.
A l’interior de la llibreta
dansaven els poliedres com salvatges;
s’emborratxaven, folls, tots els triangles;
plorava, desolat, en solitud, el pobre romb.
Corca el cor, crema el cervell:
la contradicció.
La contra, passejant, ensopegà amb el baix.
un contrabaix.
La dicció, excitada, procreava amb el nariu
–que  sempre es furga el nas–:
un diccionariu.
El contrabaix té, a dins,
totes les músiques del món;
el diccionari, les paraules, ordenades.
I, d’amagat, tots dos pintaven,
amb ull despert, amb ànim crític.
Didalet d’oli, polsim de sal,
tonyina tallada a daus, arròs daurat,
tomaca ratllada a gavadals;
ara omple les bajoques fins a dalt,
i, després, al forn, arrenglerades.
Menja-les acompanyat,
que, si estàs sol,
cap plat no és bo.
Fes un rotet.
Furga un queixal.
La vida és bona: ja no ets vulgar.
El paradís: entre llirs, card.
Escrit en una paret
del carrer Diputació, de Barcelona:
“Només volia dir-t’ho ♥”
Només? Molt més, moltíssim; tot, si pot ser.
Volia? Vull, voldré, voldria, i, sobretot, volem.
Dir? I tocar-acariciar-besar-abraçar...
T’ho? Al món sencer: una carta en la paret.
Tenia tres amants
i els enganyava als tres.
Un era digne,
l’altre era destre,
el tercer, docte.
Els tres, ornats
amb les banyes d’un mediocre.
Va obrir la porta just al moment
que el carter posava el dit al timbre.
La carta –certificada, segellada, tancada
i rubricada– era lacònica:
“Quantes puces calen per equilibrar el pes d’un sol tauró?”.
(I quantes tenen por,
i quantes s’amaguen,
i quantes han perdut
injustament
el dret de ciutadania?).
(L’efa s’ha ficat en aquest forat, tan fi, de ferro) → Օ
Goita el gripau groc que tenia gonorrea.
Goita el gos galdós que podia galivar.
Goita el gall gallec que era gallard.
Goita el gat gandul que estava guenyo.
Goita el guillot gros que sempre gruny.
Quants animalons hi ha al món?
–preguntava Sant Francesc
al rodamón–.
Quantes flors creixen al maig?
–les comptava el botànic
com un boig–.
Home que acaricia, tendrament, un altre home; dona que
besa, amb delit, una altra dona; vella que besa un noi;
noia que abraça un vell; pare que furga en la faldilla
de la filla; germà que besa sa germana rere la porta;
mare que descorda la bragueta del seu fill.
El dimoni, enfurismat,
va fer un glop d’àcid sulfídric.
Li rebentaven els pecats d’amor.
Al Paradís, també indignat,
xarrupava un nèctar amb glaçons
el gran Allàh.
Incòmodes, els soldats formen;
indiferents, els soldats marxen;
impacients, els soldats guarden;
inquiets, els soldats saluden.
Pregava pel fill
que era a la guerra.
Escrivia al fill
que estava malferit.
Escopia en el pasquí
on les autoritats
enumeraven les baixes
dallades pel destí.
Jugant, jugant, va trencar el gerro.
Xalant, xalant, va oblidar els deures.
Badant, badant, va perdre els cèntims.
Xiulant, xiulant, va irritar el pare.
Al vespre, pare i fill juguen al pòquer.
- Pare, em fa mal endins si em pegues.
- Més mal em fa a mi pegar-te.
- Doncs, si vols, et pegue jo,
i tindré més mal encara.
- Vols que ens ho juguem a cartes?
El pare barreja, escapça i trau un Rei.
La carta del xiquet era una J...
Kant i Plató, Wagner,
Velázquez, Bach i Rossini,
el Tintoretto, Einstein, Picasso,
Llull i Ausiàs March,
Shakespeare i Dante
Beethoven, Rilke...
Presoners de Dachau,
d’Auschwitz, Mauthausen,
de Buchenwald...
Perseguits, ofegats,
colpejats, liquidats,
foradats, disparats.
Assassinats.
Executats pel Kügel Erlass,
el decret-bala que en deien “K”.
Lota –va dir el Senyor–, hi ha deu dones justes?
Ella n’hi va presentar cent.
Pero l’Altíssim –que era igual com ens l’ha descrit
l’Espriu– va dir que, tanmateix,
destruiria la ciutat iníqua.
Tot fugint, la Lota demanà al seu home
–que no tenia nom– de no girar-se.
Però ell era tafaner de mena.
I va ser així que esdevingué de sal.
Maria, vine. - No et senc. -Maria vine!
- No et senc. - Maria vine!! - No et senc.
- Si no em sents, per què em contestes?
La Maria jeia en un taüt de fusta.
El paleta , que sempre dansava, ebri,
a la bastida, la plorava.
- Per què se t’ha emportat el càncer
i a mi no se m’emporta el mam?
Ningú m’estima –plorava l’ancià asilat–; ningú
m’estima –exclamava el titot la vigília
de Nadal; ningú m’estima –deia el nen bosni
abans de morir de fam; ningú m’estima
–repetia el jove afectat de SIDA.
- I tu , Roser? M ‘estimes tu?
- No, jo no t’estime –i li somrigueren
els llavis de maduixa–, però
et desitge tant, Ramon!
o
o
h! (Quel cul tu as?)
Posava la cara de perfil; posava
el sexe obert, eixarrancada;
posava el peu de cares, ben quadrat;
posava el palmell cap endavant.
El pop nadava indiferent a tot.
El pescador llançava a l’aigua l’ham.
Quan encara boquejava, fora
del mar, d’un cop
de ganivet precís i net,
el destre pescador li va seccionar el cap.
Qui va posar la pedra foguera al llit de la princesa?
Qui va posar el pèsol a la butxaca del piròman?
Qui va posar la fona entre els pits de la Dalila?
Qui va posar les tisores a mans del rei David?
La Dalila abraçava el piròman
sota la cabellera calcinada del pinar;
el rei David penetrava dolçament.
la princesa del palau de Dimashq.
Roncava de nits
i la dona el va deixar.
S’adormia a la feina
i el van acomiadar.
Creia que tenia un refredat
i era una cosa mortal.
Volia ser Tarzan
i salvar els febles;
somniava ser Bàtman
i defensar innocents;
desitjava ser Cònan
i lliurar la terra;
esperava ser Bond
i guanyar baralles.
(Però el pobre oficinista en un arbre es va penjar)
Set gitanes i tres negres,
quatre turques, quinze mores
i una filipina
decidiren baratar tots els bressols.
Negre, blanc,
groc i torrat,
remenat i barrejat.
Cabell rull i cabell llis,
ulls rodons, ulls inclinats,
nas en punxa, nas arromangat.
Que bonic que és el mestís!
Trobar termes tècnics, té tant talent!
Triar títols tirànics, té tanta tírria!
Tancar tribus totèmiques, té tant treball!
Trincar torres trencades, té tant trellat!
Els erudits confessen,
amb vergonya, que tenen
papallones al cervell
i que una serp els ha xuclat l’entenimen

t
Ai, perdoneu, se m’ha caigut la “t”!
Una
Vídua beu un Whisky
un guru
de la TV
munta un show
la vídua dansa i riU sobre la tomba del difunt
el guru, enamorat, Va i li diu de fer un tomb
i després escolten Wagner i convenen fer l’amor.
Xarrupava la mel de l’àvia
la Caputxeta.
Mossegava la poma enverinada
la Blancaneus.
Llepaven la xocolata de la casa
Hansel i Gretel.
Menjaven tota l’herba del rebost
les set cabretes.
El príncep, la bruixa,
el llop i la madrastra
feien la brisca.
Qui perdia,
havia de portar a l’hospital
aquella trepa
de malalts de tant empatx.
Yiddish, eslovè, sogdià,
urdú, frigi, bengali,
macedoni, kurd, luvita.
I català.
Holandès, danès, ucraïnès,
portuguès, hindi, eslovac,
xinès, francès, serbo-croat.
I català.
Vols que et diga un secret,
per tu i per mi i ningú més?
Quan em mires, no trobe les paraules;
quan et mire, perd el món de vista,
al fidel, revelador, confident, amic
forat del pany!
Zeus sojorna en un iglú
–diu en que està amargat–.
Afrodita treballa en un burdell
molt rebregat.
Posidó xarboteja, pensatiu,
al Llobregat.
Hefest treballa de lampista
no sindicat.
Hera fa de llevadora
de caritat.
Exiliats, els déus s’escampen;
amagats, els déus treballen;
irritats, els déus claudiquen;
ignorats, els déus conspiren.
(Llur silenci, com un rusc, brunZ).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada