Bach era autor de 23 llibres, i un poeta en majúscules. Segons unes declaracions de l’editor i crític Manuel Costa: “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix”. Principalment, Bach era poeta. "La poesia el feia valent, deia", afirma Carbonell. A més, Bach afegia que l'impuls més útil per escriure era la intuïció, no l'intel·lecte.
Bach feia una poesia que destacava per la ironia. I ell mateix va afirmar que la poesia ens allibera: “quan pateixes, quan et posen al límit, la reflexió que fas és tan profunda que t’arribes a conèixer a tu mateix, saps on és la teva força, saps per què lluites. Jo era molt diferent de la gent del meu entorn. Potser encara ho sóc. De vegades, ser diferent et fa desembocar en una crisi, sobretot quan et ronda massa la solitud. Si superes la crisi, la vida s’encarregarà de donar-te la coherència necessària perquè ningú pugui amb tu. Res ja no et podrà tombar”. I ben bé que tenia raó, ens queda per sempre la seva obra.
Enamorat de Castellar del Vallès, el seu llibre El laberint de Filomena era un homenatge poètic a la vila i on es poden llegir els següents versos:
AUTORETRAT
Sóc nàufrag
a l'illa del dolor.
Paper de vidre
que el vent empenta
contra les arestes
de la sang i el desig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada