l'escriptor, poeta, fotograf... i sobretot amic Vicent Pellicer ens presenta un treball sobre les poesies de "Poemes al Vent"
Quan nosaltres a l'any 2016 van publicar el nostre primer recull de la col·lecció va començar a fer un treball sobre les nostres poesies i que per raons que no venen al cas es va quedar a mitges. Qui sap si algun dia el podria continuar.
A continuació podeu llegir el treball fet pel Vicent i que molt amablement em va fer arribar fa uns dies.
Espero que us agradi. Penseu que no està acabat.
Poemes al vent!
Francesca Aliern, la prologuista:
El
llibre és fruit de records, somnis, vivències i visualitzacions imaginàries de
quimeres, la recerca de l’amor pur que tots volem conquerir, però que, de
vegades, no es pot ni acaronar. Ànsies, repòs de l’ànima, fites sempre
somniades, anhels de vida, el plàcid èxtasi que ens enlaira i ens fa veure el
món diferent, en el que sovint hem fet volar la imaginació.
.........
Poemes al vent!
Quan
vegis com una boirina lleu
i
sentis un eco que el vent s’emporta.
Quan
quedin només ombres del que va ser,
d’emocions
contraposades i viscudes,
de
passades nits d’amor desenfrenades,
escriu
un poema!
Escriu
un poema que parle de la vida,
de
l’alè de l’oratge sobre la fulla estesa,
de
l’amor capritxós,
de
la flor enamorada.
Escriu
un poema que bese l’oloreta de romer,
el
verd plata de l’olivera,
la
flor blanca de l’ametller,
la
punxa de la romeguera,
la
preciosa flor del cirerer.
El
roig sagnant de la rosella,
el
sarment del cep més vell,
la
pols del batre a l’era,
l’oloreta
de romer.
Pinzella
la mare mar amb versos,
amb
llàgrimes salades del mar de la vida.
Parla
amb els amics,
escolta
el silenci,
deixa’t
portar pel seu corrent,
pels
poemes de les quatre comarques,
per
les seues veus càlides,
per
les lloances de l’ànima.
Abraça,
poeta, poemes al vent!
camina
i no pares,
persegueix
els núvols que porten pluja,
sent
la remor de la vida.
La
rosada del matí
toca
els pàmpols gegantins.
Negre,
blanc, rosat... els seus colors
omplen
la mirada,
deixen
la flaire escampada,
per
tota la plana mullada.
Visca
el pagès i el vi,
visca
la Terra Alta!
Quan
et sentes sol,
acompanyat
per la tristesa,
il·luminat
per la blanca lluna,
repudiat
per la freda societat,
lluny
de la batalla del dia a dia,
escriu
un poema!
Versa
un poema al temps,
a
les tardes eternes,
a
les històries senzilles,
fàcils
de contar,
a
l’aigua que s’escapa entre els dits,
a la
mar estimada!
I
recorda, poetessa,
com
et bategava el cor als quinze anys!
Escriu
un poema de les passions i tendreses captives,
de
les naus compartides,
de
la fidelitat valenta,
dels
vents adversos,
dels
vents i les onades que copegen la mar,
dels
crestalls de sal;
de
la vinya que va plantar el pare,
de
la humitat que deixava la nit,
del
vent de mestral.
Bufa
poemes al vent, poetessa!
Posa’t
el vestit blanc,
el
de les festes, aquell de farbalans.
El
de les nits curtes i l’amor infinit,
els
dels vint anys.
Fes
primavera de l’hivern,
curta
la tardor i molt llarg l’estiu.
Camina
amb força,
agafa
el vent amb les mans,
escriu
nous poemes,
parla·li
al sol!
Clivella
els versos d’hivern, poeta!
I
adona-te’n,
que
fa molts dies que fa fred!
I
plou!
La
música de les gotes
té
un ritme misteriós,
i
una llum pàl·lida
es
filtra per la finestra.
Llisca
la tarda;
hores
espesses;
records
d’amor;
tinc
a les mans l’última carta!
No
us adormiu!
Escriviu
poemes,
poetesses
i poetes al vent!
Estimeu
la vida i la terra,
admireu
les persones de bon cor,
les
coses ben fetes,
la
natura i la llum,
els
misteris de la mar.
Contempleu
el delicat ametller,
de
flors blanques i apomellades.
Observeu
l’ocell petit,
inquiet
i bellugadís,
d’or
al pit.
Guaiteu
el temps, infinit,
Vora
el qual el riu hi porta aigua,
que
no tornaràs a veure mai més.
L’aigua
que el temps tragina,
mentre
la lluna plena es despulla.
Maleït
temps intangible!
Si
pressentiu la seva llunyania,
si
necessiteu acaronar els seus cabells,
i us
desperteu enmig de la nit,
si
estranyeu els seus somriures
i la
melangia us ha cosit la pell,
escriviu-ne
versos!
Escriviu
poemes per lloar els rius de la vida!,
els
viatges que heu fet
i
les solituds que heu estimat;
les
terres que heu conquerit
i
els estels que heu abastat amb les mans;
els
dies amarats de sang i llàgrimes,
les
nits acolorides, tendres, assossegades.
Sí,
poetes i poetesses al vent,
verseu
el destí dels vostres camins,
obriu
el forrellat del vostre cor,
deixeu
que en surti l’amor,
que
solqui el vostre alè,
amb
olor de riu,
riu
avall!
Desperteu-vos
ben de matinada.
Proclameu
versos i poesia,
feu
que cada tingui una nova albada;
recordeu
els ulls blaus de la vostra enamorada,
sempre
vora el riu!,
pels
camps de vinya daurada!
Aconseguiu
que cel i terra s’abracen ben fort,
que
reposi l’ànima en pau,
que
les nits misterioses vencin les pors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada