aquesta va ser la primera poesia que t'escrivia, quan t'estimava, com ho faig ara, sense tenir-te. Llavors en vaig aprendre i aquella lliçó´em servirà pels anys que hauran de venir. No s'han acomplert els desitjos d'aquella primera poesia. M'equivocava. M'equivocava com quan em deies que et feia por volar, i jo et responia que no tinguéssis por, que era un tipus amb sort, i que la meva sort impediria que a tu et passés res. Tu eres el meu cop de sort, un meravellós regal de la vida, i em vaig creure afortunat sense ser-ho. De totes formes, perquè l'esperança és la darrera cosa que es perd, no em resigno, i quan creuï la porta dels morts et buscaré. Sabré trobar-te heart emoticon
et cincellen el somriure,
i el temps dibuixa invisibles anelles
al voltant del teu cos de jonc,
d'arbre jove, reprenc vells vicis:
el de prendre el bolígraf,
antics papers polsosos,
i deixar-me endur
per pensaments estranys.
Escric per dir-te que desitjo
que la tardor et rebi durant molt temps,
aquesta tardor que és teva,
que et surt dels ulls espurnejants
d'ocres i colors càlids,
que bruna, corris cap on vulguis anar,
es facin realitat els teus somnis,
i t'assemblis per sempre
com ho fas ara,
al càlid sol de novembre,
a la terra humida, a un bosc que es muda.
Et vull dir que et desitjo
les mans curulles de bons moments
i regals per donar,
et desitjo alegria somriures rialles
que la vida esclati al teu pas,
i que en faci dels teus dies
una festa, una pluja exhuberant de confeti,
i que guitarres i flautes
guiïn per sempre
l'harmonia dels teus anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada