Els Princesa de Girona han distingit la poeta i editora cordovesa en la seva categoria Arts i Lletres
DIUMENGE, 26 DE JUNY DEL 2016 - 16:48 CEST
A Elena Medel (Còrdova, 1985) la persegueix la seva pròpia precocitat. Té 31 anys i és una veu consolidada de la jove poesia espanyola, encara que sembli que sempre hi ha sigut perquè fa 15 anys que publica i també que descobreix nous noms a la seva petita editorial, La bella Varsovia. Tot això ha sigut reconegut amb el premi Princesa de Girona a la seva categoria d’Arts i Lletres que la poeta (que no poetessa, apel·latiu que odia) rebrà ex aequo amb el director d’orquestra Andrés Salado aquest divendres.
–Quan va començar a escriure poesia als 13 anys, ¿tenia consciència del que estava fent?
–Jo em dedicava a reescriure els contes que llegia però no havia llegit mai cap poema, ni els de Gloria Fuertes, fins que als 12 anys em van regalar una antologia de la Generació del 27. La trobada amb Lorca va ser definitiva. Vaig tenir clar que aquell era el llenguatge que m’interessava.
–Jo em dedicava a reescriure els contes que llegia però no havia llegit mai cap poema, ni els de Gloria Fuertes, fins que als 12 anys em van regalar una antologia de la Generació del 27. La trobada amb Lorca va ser definitiva. Vaig tenir clar que aquell era el llenguatge que m’interessava.
–¿La sorpresa davant aquesta anomalia, una noia de 16 anys que publica poemes, ha sigut bona o dolenta per a la seva consideració crítica?
–No ho sé. Després del meu primer poemari, Mi primer bikini, vaig continuar escrivint amb lentitud i reflexió. De totes maneres, en poesia la precocitat és habitual. Si més no des que tinc memòria. Carmen Jodra va guanyar l’Hiperión als 19 anys i Luna Miguel va publicar a la meva editorial més o menys a aquesta edat.
–No ho sé. Després del meu primer poemari, Mi primer bikini, vaig continuar escrivint amb lentitud i reflexió. De totes maneres, en poesia la precocitat és habitual. Si més no des que tinc memòria. Carmen Jodra va guanyar l’Hiperión als 19 anys i Luna Miguel va publicar a la meva editorial més o menys a aquesta edat.
–¿Li sembla que ha obert camí a una jove generació de dones poetes?
–Jo crec que vaig ocupar el paper de dona barbuda, per dir-ho així, que s’ha donat per relleus en la poesia espanyola des dels anys 80. Era el nom femení a la llista de poetes homes perquè ningú digui que no hi ha dones. Potser els últims temps passa menys. La situació no és ni de bon tros igualitària, però si més no hi ha moltes veus que es queixen.
–Jo crec que vaig ocupar el paper de dona barbuda, per dir-ho així, que s’ha donat per relleus en la poesia espanyola des dels anys 80. Era el nom femení a la llista de poetes homes perquè ningú digui que no hi ha dones. Potser els últims temps passa menys. La situació no és ni de bon tros igualitària, però si més no hi ha moltes veus que es queixen.
–L’any passat el seu editor, Chus Visor, l’esmentava complint aquest paper. Deia que per una Elena Medel hi ha cinc homes poetes i afegia que «la poesia femenina espanyola actual no està a l’alçada de la masculina».
–Per descomptat que hi està. Jo treballo com a editora i llegeixo moltíssims poetes nous. I em sembla que el nivell de les dones, si més no de les que jo rebo en el meu segell, és molt més alt, amb més risc i més qualitat. En generacions anteriors cal esmentar noms de primeríssima fila com Chantal Maillard i Olvido García Valdés, i si comencem a rascar surten altres noms com María Victoria Atencia i María Teresa Cervantes.
–Per descomptat que hi està. Jo treballo com a editora i llegeixo moltíssims poetes nous. I em sembla que el nivell de les dones, si més no de les que jo rebo en el meu segell, és molt més alt, amb més risc i més qualitat. En generacions anteriors cal esmentar noms de primeríssima fila com Chantal Maillard i Olvido García Valdés, i si comencem a rascar surten altres noms com María Victoria Atencia i María Teresa Cervantes.
–Però no n’hi ha cap d’equiparable a Machado o a Lorca.
–És clar, perquè les dones llavors no tenien accés a la cultura ni a l’educació. Lucía Sánchez Saornil, que per mi és la gran poeta de la Generació del 27, va haver de deixar d’estudiar per mantenir la seva família. Això els va arrabassar qualsevol possibilitat d’aprendre i d’escriure.
–És clar, perquè les dones llavors no tenien accés a la cultura ni a l’educació. Lucía Sánchez Saornil, que per mi és la gran poeta de la Generació del 27, va haver de deixar d’estudiar per mantenir la seva família. Això els va arrabassar qualsevol possibilitat d’aprendre i d’escriure.
–A l’hora d’obrir camí també ho ha fet amb la seva editorial.
–M’agradaria pensar que està creant un espai alternatiu per a propostes que si no hi fos quedarien aparcades. De tot el que faig, el que em satisfà més, fins i tot més que l’escriptura, és la meva tasca com a editora a La bella Varsovia. He apostat per llibres que treballen el llenguatge, per mirades atípiques i veus femenines. Hi ha, per exemple, Ana Rossetti, que per mi és una referència, i gent més desconeguda com Irati Iturritza, una poeta esplèndida que s’ho està prenent amb calma i seriositat.
–M’agradaria pensar que està creant un espai alternatiu per a propostes que si no hi fos quedarien aparcades. De tot el que faig, el que em satisfà més, fins i tot més que l’escriptura, és la meva tasca com a editora a La bella Varsovia. He apostat per llibres que treballen el llenguatge, per mirades atípiques i veus femenines. Hi ha, per exemple, Ana Rossetti, que per mi és una referència, i gent més desconeguda com Irati Iturritza, una poeta esplèndida que s’ho està prenent amb calma i seriositat.
–¿La poesia ha de ser el reflex de la societat des de la qual s’escriu?
–M’interessa la poesia que mira la realitat però que és capaç de fer-ho des d’òptiques inèdites, poc transitades o incòmodes.
–M’interessa la poesia que mira la realitat però que és capaç de fer-ho des d’òptiques inèdites, poc transitades o incòmodes.
–Al seu últim llibre, El mundo mago, diu que Machado va tenir l’habilitat de tocar els grans temes. ¿Quins serien en el seu cas?
–Hi ha alguna cosa que travessa la meva escriptura, i és la identitat. La manera com ens construïm i la manera en què ens construeixen. Aquest seria el tronc, després en surten moltes branques. Escric des de les meves circumstàncies. Jo vaig néixer en una ciutat petita del sud d’Espanya i visc en una ciutat gran [Madrid] que va encaminada a la deshumanització. Vinc d’una família de classe mitjana molt humil. Sóc treballadora precària perquè estic en el sector de la cultura.
–Hi ha alguna cosa que travessa la meva escriptura, i és la identitat. La manera com ens construïm i la manera en què ens construeixen. Aquest seria el tronc, després en surten moltes branques. Escric des de les meves circumstàncies. Jo vaig néixer en una ciutat petita del sud d’Espanya i visc en una ciutat gran [Madrid] que va encaminada a la deshumanització. Vinc d’una família de classe mitjana molt humil. Sóc treballadora precària perquè estic en el sector de la cultura.
–I un altre cop un premi, el Princesa de Girona, que apel·la a la seva precocitat. ¿Què sent?
–Doncs una barreja de gratitud i de sorpresa pel fet que el jurat decidís premiar la poesia, una disciplina a la qual s’acusa de ser invisible i de no tenir pràcticament lectors. M’alegra que algú pensi que la poesia no és la germana pobra de la literatura i també que hagin valorat la meva tasca com a editora.
–Doncs una barreja de gratitud i de sorpresa pel fet que el jurat decidís premiar la poesia, una disciplina a la qual s’acusa de ser invisible i de no tenir pràcticament lectors. M’alegra que algú pensi que la poesia no és la germana pobra de la literatura i també que hagin valorat la meva tasca com a editora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada